Dia 27 La tornada.

Avui toca dir a deu a les vacances. Ho fem aviadet, cal arribar a l'aeroport de Dubrovnik abans de les 11, hem de tornar el cotxe.

Sortim a l'hora prevista, amb la intenció de poder fer una paradeta per a fer la fotografia de Dubrovnik, que no vam poder fer el dia 25. 

Avui hem pogut veure dos creuers dels grans al port i tres més, suposem que esperant poder-hi entrar. Mareta meva!

Una vegada aconseguida la foto, ens encaminem de nou cap a l’aeroport, cal omplir el dipòsit del cotxe abans de tornar-lo a l'empresa de lloguer.

L’Opel Astra, tot i ser un pel just de motor, pel gust del Josep Maria, s’ha portat prou bé.

A causa del fort vent l’enlairament de l’avió es provoca una mica d’angoixa, que queda superada en uns instants. És molt pitjor però la ferum que fa el soci de butaca que m’ha tocat per sort. Dues hores de paciència i ens plantem a Barcelona

Ja ho tornem a entendre tot. També que el dilluns, començarà de nou la rutina que ens permetrà fer vacances l’any que ve.

Tot i que els dos últims anys i per diversos motius cadascú de nosaltres a fet vacances pel seu compte, aquest 2014, ens hem tornat a ajuntar per a fer-les plegats. El lloc escollit, ja ho sabeu, Croàcia.

Feia un parell d’any que l’Anna i El Jordi hi havien estat i encara no un més que les petites de les dues famílies i dues companyes més, s’havien passejat per alguns dels llocs on hem estat nosaltres. Uns i altres ens havien parlat de les excel·lències i també del inconvenients. Però el lloc ja estava triat feia dies, i tant el bitllet d’avió com les cases on ens allotjaríem estaven comprades.

El preu del bitllet ens havia fet decidir per arribar i marxar de Croàcia, des del mateix aeroport, el de Dubrovnik.

Per a nosaltres Croàcia te forma d’ela majúscula, tombada amb la part més alta d’esquena a terra, mirant cap al sud-est . Vista d’aquesta manera, situem la península d’Istria al vèrtex on convergeixen les dos línies rectes que la formen. Al final de la línia més curta i situem Zagreb, al final de la més llarga Dubrovnik.

La península d’Istria quedaria aquest cop fora del nostre objectiu.

El que fem doncs és llogar un parell d’habitacions per les dues primeres nits a Slunj, que ens permetran visitar Zagreb (105km) i els llacs de Plitvice (36 km). Una altra casa situada a Vodice, des d’on visitaríem Zadar, Split, Trogir, Primosten... i la tercera a Blace la que ens permetria conèixer Mostar, Dubrovnik i les illes de Hvar i Korcula.

Si ara ho haguéssim d’escollir de nou, aquesta última tot i que el lloc era preciós, la buscaríem més propera a Dubrovnik, amb la finalitat de tenir aquesta ciutat més a prop i poder-hi ser més estona, veure-la il·luminada i passejar-hi de nit. La gent dels creus havent dinat, desapareix i aleshores la ciutat es torna més amable.

Si heu llegit les diferents entrades, haureu vist que menjar, a Croàcia, no és car, ben al contrari. I tot i que l’oferta no és extensa, tant la carn, com sobre tot, el peix, son més que bons. Ja ens agradaria poder menjar a casa nostra, tonyina, orada, llobarro, calamars, cloïsses, musclos... al preu i amb la qualitat que es poden menjar en bona part dels restaurants croats, per senzills que siguin.

Pel que fa a la moneda, la kuna, de moment el millor que es pot fer es canviar dins del propi país. Trobareu oficines de cnavi per tot arreu.  Nosltres vam canviar unes quatre vegades la primera a 7,30 kunes per euro i les dues últimes a 7,50. Pagar amb targeta tampoc no surt malament, tot i que no s’accepta el pagament a totarreu. En els llocs més turístics fins i tot hi ha la possibilitat de pagar en euros, però no ho recomanem ja que surt més car.

Per moure’s amb cotxe per Croàcia cal tenir en compte que s’ha de doblar el temps del viatge, o sigui que el que aquí es costaria una hora, allà en costa dos. 

Només hi ha una autopista que travessa el país de dalt a baix i no arriba encara a tot arreu. Està en construcció i es dona el cas curiós, que en algun lloc hi ha cartells anunciant sortides o àrees de servei que no existeixen. La resta de carreteres tot i tenir un bon asfaltat son lentes, més que res per la seva sinuositat.

Croàcia ens ha agradat, es d’aquells llocs al que podríem tornar d’aquí un temps. 

Jo personalment, crec que es més bonic de lluny que quan t’hi apropes. Vull dir amb això, que les vistes de lluny son espectaculars. Un cop t’hi apropes el que impressiona per damunt de tot, és la claredat  i els diferents tons de les seves aigües, que poden passar des d’un blau turquesa al verd. Es tant així que en ocasions costa acceptar que ets a la vora del mar tenint la impressió que et trobes a la vora d’un llac del Pirineu.

Ara a esperar les de l’any vinent.

Dia 26 lúltim abans de la tornada.

El dia d'avui l'hem declarat de temps lliure, algú m'hauria d'explicar que vol dir això. Potser que avui no farem servir el cotxe, tots els recorreguts a peu i sense presses. 

Fa un bon dia, força caloreta encara. Tot i que jo, més que res, per portar la contrària, com tantes vegades,  m'entesto en dir que si treballéssim no el trobaríem tant bo. Mentida! fa un molt bon dia de setembre.

Després d'un esmorzar tranquil, el Josep M. I la Maria Rosa es treballen exhaustivament, un recorregut a peu per un caminet que al llarg d'uns 3,50, km porta a una platja, la platja de Duba.

Xino xano, ens hi arribem sense problemes, és un camí amable a la vora del mar.

Duba, no sabríem si és un poble o una urbanització, hi ha una dotzena de cases construïdes la majoria semblen apartaments i cinc o sis més en construcció. 

A la platja hi ha una excursió de nens, que per les matrícules dels cotxes, creiem que poden ser de la veïna Bosnia. 

Fem una petita passejada al llarg de la platja. Fora dels nens de l'excursió no hi h ningú més. 

En un dels costat hi ha un petit aparcament de cotxes, de pagament, com tot lo d'aquí, però està tancat suposem que per fi de temporada. També es veuen amuntegats i lligats amb cadenes, una colla de patinets i canoes que semblen descansar fins la propera temporada. Tot ens diu que l'estiu ja s'ha acabat. És veritat, ja som a la tardor.

Quan arribem on hi ha l'excursió de ens bosnians, aquests marxen i aleshores, decidim prendre, l’últim bany de l'estiu o el primer de la tardor. Amb tota seguretat, encara que això no es pot dir mai, l’últim bany al mar d'aquest 2014.

Satisfets emprenem el camí de tornada. Per a dinar sopa de sobre, especialitat de Dalmàcia, i truita amb patates, altrament dita espanyola. Hem de menjar poc que avui, fem l'últim sopar, de peix!

A la tarda, després de la primera mig diada i la última del viatge, i per a fer gana per sopar, sortim a fer una passejada per Blace. Tots quatre estem d'acord, en que es millor fer-la de nit, quan ja no si veu. El poc que es veu no val la pena. Es evident que Blace no es un lloc de vacances de primera classe.

Avui hi actua un circ, tant, petit, tant petit, que amb la plaça dels peixos de l'Espluga, encara sobraria lloc per una xurreria. Tot el poble i va. 

Com que ja son més de les 8, i els europeus a aquesta hora ja sopen, passem pel restaurant. Avui esta més ple que mai i fins tot hi ha música en directe, un acordionista i cinc o sis cantaires. Canten cançons suposem del folklore local. No hi ha lloc fora, a les dues terrasses, només a dins. L’espai interior es petit, i està davant del WC. Acordem amb el cambrer tornar-hi una hora més tard.

Mentre tant prepararem maletes per a no haver de fer-ho demà al matí amb pressa.

Quan hi tornem, sembla que el cambrer que ens va atendre el primer dia ens ha reservat una taula.

Costa una mica de fer entendre que volem però, com que més o menys és lo del dia que vam arribar ho aconseguim.

El de l’acordió i el cor de veus segueixen amb el repertori, tot i que ara les veus ja semblen més, com ho diria, disperses? No se si és la paraula adequada però la quantitat de pivo que han consumit sembla que ha fet bona feina, o no. Ens segueixen amenitzant l'espera. 

Al costat dret de la nostra taula hi a la brasa. El cuiner n'ha hagut de fer més al arribar nosaltres, hi ara podem veure de reüll com hi posen el peix i les verduretes que més tard estaran a la nostra disposició. 

Per a fer l'espera més agradable, ens portem un plateret de formatge amanit amb oli i herbetes i olives. Després arriba el peix. Avui orada i tonyina, sense deixar-se les verduretes i les patates. De postres quatre creps dos de xocolata, una melmelada i una amb gelat. Les creps son també obsequi de la casa. Els hem notat preocupats per com resistíem els cantaires, que per cert han acabat l'actuació a l'interior del local. Be tots no, només el de l’acordió que sembla que en un moment donat s'ha enfadat amb primer cor, perquè desafinaven hi ha decidit fer un canvi radical. 

Nosaltres, la veritat, no hi hem trobat diferència i tret d'alguns instants de glòria, hem pensat que haurien d'haver assajat més. Una Eva que jo conec, no hauria desentonat gens ni mica.

Ara a dormir que demà hi ha matines.

Dia 25 Dubrovnik i alguna cosa més.

Dubrovnik crec que necessita que cada un de nosaltres, en doni la seva opinió. Per tant jo, el Pep, us donaré la meva. 

Al arribar he tingut la impressió de ser altre cop a Split. Massa gent i la sensació de que Dubrovnik al igual que Split, no es visita, ni s'admira, es compra. Faig meu el comentari que va fer la Laia sobre Dubrovnik.

A mi, se'm faria difícil tornar-hi en les mateixes condicions, potser a l'hivern hi ha menys gent. I si hi tornés, segurament deixaria de banda la visita de la muralla, faria un tomb amb els barquets que et convidem a veure Dubrovnik des del mar, ho buscaria un punt alçat com el del telefèric, per a veure'l de lluny i imaginar-me'l amb els carrers buits de gent, sense tants restaurants i ni tantes botigues de records. Soc conscient de que demano massa, i en aquestes condicions no hi podré tornar mai.

La volta per la muralla de mes de dos quilòmetres la fem amb una mica més d'una hora i mitja. Es com anar a una processó a la una del mig dia, sota un sol que escalfa força encara, per a ser a finals de setembre. Ben suats, el primer que fem en acabar el recorregut, es buscar una bona ombra. Passegem pels carrers, tot buscant el port. Aquí localitzem els quioscos que t'ofereixen el recorregut en barca per veure Dubrovnik des del mar. Les noies que n'estan al càrrec son un pel agressives. La que ens atén a nosaltres, està a punt d'abocar-se per damunt del petit mostrador. Ens pregunta quants som i ens fa preu de grup, 225kn (30€). La visita a la muralla ha costat 400 kn uns 10€ per cap. Hem pensat amb els montblanquins, però tenen poca muralla, i l'interior tot i ser interessant, es a anys vista de Dubrovnik.

En mirar el rellotge ens adonem que ja es bona hora per dinar, la Pilar ha dit que ja pot. Per tant fem nostre l'objectiu de trobar restaurant, avui de subsistència. Tot i que ens costa posar-nos d'acord, al final trobem una pizzeria recomanada per Trip Advisor, que fa bona olor. Una generosa pizza per cap, pivo i voda per veure i tres cafès i un gelat per postres. Continuem passejant aper Dubrovnik una estona més. 

Com que fa bona tarda decidim buscar una platja a prop per a sucar-hi els peus però no en trobem cap que ens faci peça.

Finalment a Cavtat? no trobem un bar que ofereixen cervesa a bon preu a tocar d'aigua. Ho podreu veure a l'última fotografia que il·lustra aquesta entrada.

Dia 24 Ston, Korčula i per la península de Peljesac.

Avui que els barcelonins celebren el dia de la seva patrona la mare de Déu de la Mercè. Nosaltres el dedicarem a fer un tomb per la península de Peljesac, i visitar Ston i Korčula. 

Ston, hem tardat encara no una horeta per a fer la visita a aquesta població. Allò que la fa més interessant, és la muralla, de 5,5 km, la més llarga d'Europa.

El poble, una barreja de moltes coses, però sobre tot bars, molts bars, i per tant turístes. 

El passat 21 de setembre es va celebrar la marató del les muralles, la prova, suposen, consisteix en recòrrer la seva longitud. Tot i que 5,5 km semblen poca cosa, el desnivell que és força bèstia la deu fer interessant, veiem gent d'edats ben diferents, que semblen disposats a fer-la fora de concurs. Una que coneixem, segur que ja ho hauria provat.

Deixem Ston, i ens dirigim cap a Orebić, port des d'on amb un ferry creuarem fins a Korčula.

Quan falten uns minuts per arribar a Orebić, les vistes espectaculars sobre l'Adriàtic ens anuncien un gran dia i ens conviden a fer un parell de fotografies.

Després de l’habitual tomb per carrers i places, dinem a la voreta del mar, al restaurant Konoba Raćiska. Apunteu-vos-el per si mai aneu a Korćula, ni us hi atanseu! es barat però car, no se si m'explico. Lo pitjor, la barba dels musclos, lo millor un peix a la brasa amb cara d'enfadat i marca desconeguda i això si, la vista. 

Per a refer-nos del dinar, anem a fer un cafè i postres, a un establiment anomenat Kiwi, carrer Biline, 6, davant del museu Marco Polo. Una decisió encertada.

A la tarda, la nostra intenció era fer un tomb i trobar una caleta per a remullar-nos-hi, el temps però a refresca't i decidim fer el camí de tornada.

En arribar a Orebić, i després de proveir-nos d'una mica de pa, decidim recòrrer una miqueta més la península de Peljesac, cap a l'oest en direcció a Kočiste tot buscant la posta de sol. Tot i que el sol, no es mostra d'una manera esplendorosa si que influeix sobre el paisatge i ens regala una de les fotogracies que il.lustren aquesta entrada, la penúltima, la última l'hem fet en un mirador de la carretera que ens porta de nou a Ston i despré a casa. Una vista al capvespre de Korčula i les petites illetes que l'envoltem. La fotografia no li fa del tot justícia, però amb una mica d'imaginació, no cal afegir res més. 

Demà està per decidir, caldrà veure com s'aixeca el dia.